Autonomía relacional en bioética ante el desafío de la opresión epistémica

Malgrat la creixent incorporació de propostes relacionals de l'autonomia en la bioètica, l'abast del “relacional” sol presentar una certa vaguetat, per això, aquest article apunta a atorgar-li major precisió. Amb aquest propòsit, d'una banda, s'identifiquen els elements i motivacions centrals de les postures relacionals en la filosofia moral, introduint una distinció entre estratègies “causals” i “constitutives”. D'altra banda, el treball examina les estratègies generals d'adopció de l'enfocament relacional en l'àmbit de la bioètica clínica. En aquest sentit, s'argumenta que reduir l'autonomia relacional a processos de presa de decisió compartida resulta insuficient si no s'avaluen normativament els contextos de decisió. Així, es planteja que les interpretacions constitutives són conceptualment més robustes per a identificar com l'entorn social limita l'autonomia. No obstant això, aquestes presenten el risc indesitjat de desplaçar l'experiència directa del subjecte, la qual cosa sota unes certes condicions pot aguditzar l'opressió epistèmica, entesa aquí com una forma particularment rellevant de heteronomia. Enfront d'aquesta problemàtica, sota el marc de les injustícies epistèmiques, se sosté que els models constitutius limiten l'opressió sempre que la seva orientació normativa es dirigeixi a exigir la transformació dels contextos socials i relacionals i no a soscavar l'autoritat epistèmica de les persones oprimides sobre les seves pròpies vides. Finalment, el treball conclou albirant possibles vies d'acció enfront de les dificultats identificades, suggerides en dos nivells: polítiques de salut pública sensibles a la vulnerabilitat estructural i formació professional basada en virtuts epistèmiques.